-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excès melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més present
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.
Miquel Martí i Pol
7 comentarios:
Fratello,
se m'ha fet un nus a la gola i se m'han negat els ulls en llegir el deliciós poema de Martí i Pol.
Si la Reyes fou un exemple per a tots de com fer front a les adversitats amb unes ganes de viure inesgotables, el teu dol se'm revela com el millor dels homenatges a un amor profund i inoblidable.
Una abraçada ben forta,
fp
Hola Carles,
Encara no havia trobat el moment de donar-te el meu condol i ho faig des d'aquí, després d'haver llegit aquest excel·lent poema.
Ànims i molta força.
Salut,
Mariano Clares
Hola Carlos
Tan sólo la entrega contínua a los demás, a los seres queridos y especialmente al ser amado , nos recompensa con una vida plena .
Apesar y por encima de todas las dificutades "amar y sufrir es a la larga la única forma de vivir con plenitud y dignidad " .
Un fuerte abrazo Susana
Carles,
Quin extraordinari poema!
El llegia i em semblava que l'havies escrit tu mateix. Es tant adient!. Preciós!.
De vegades i sobretot en aquests moments de incertesa, traspàs i canvis a la vida, no volem molestar-te. La Mireia va deixar-te un missatge al contestador automàtic l'altre dia.
Recorda sempre que t'estimem.
Fins ben aviat.
Mireia i Jaume
Un fuerte abrazo hacia delante, amigo Carles.
Lo mejor de la vida es poder percibir conscientemente... la vida sigue y debemos tener en cuenta la gente que nos persigue...
Deseo lo mejor para una grandísima persona que nos influye y nos da ejemplo cada día.
Fran
Carles:
M' afegeixo al teus amics en aquest condol tan sentit. No se m' acut res millor que enviar-te un poema de Rilke que trobo ben consolador.
Caen las hojas,caen desde lejos,
caen con ademán de negación,
como muriendo en parques de los cielos.
Y cae en las noches la pesada tierra
desde los astros a la soledad.
Todos caemos. Esa mano cae.
Y mira a los demás: igual en todos.
Pero hay Alguien que acoge esta caída
con suavidad inmensa entre sus manos.
OTOÑO. Rainer Maria Rilke.
salutacions. Rosa.
Moltes gràcies a tots, amics, per les vostres paraules i sentiments.
Una abraçada
Publicar un comentario